Síntesis Arquitectòniques. Arquitectura sembrada: atles d’encontres entre vegetació i arquitectura

En la seva presentació, Monica Tarrega mostra algunes qüestions descobertes a la tesi doctoral, que es va desenvolupar com a atles amb la intenció que es pogués utilitzar com a manual, com una eina projectual a l’abast d’estudiants i arquitectes.

La crida dels espectacles naturals porta a imaginar, somiar, divagar i qüestionar, provocant que el projectista s’hi trobi amb límits de diversa mena i busqui trucs, tècniques, troballes, idees lluminoses, innovacions. Alguns són fronteres franquejables mentre que altres són difícils d’abastar.

Així succeeix quan s’intenta incorporar la vegetació com a eina projectual. Apareixen llavors múltiples qüestions, quan s’està fregant o incorporant altres disciplines i es desconeix quins són els aspectes rellevants. Aquestes qüestions que sorgeixen són algunes de les següents: Quins coneixements són imprescindibles per poder incorporar-hi la vegetació?, es pot incorporar la vegetació com una eina projectual més?, com hem d’aproximar-nos a altres disciplines?

El més rellevant és l’encontre entre el món vegetal i allò construït. La intersecció entre ambdós mons implica un acostament delicat i amb propensió al deteriorament, donat que arriba a posar en risc la supervivència de la flora o del suport que la sustenta. El contacte entre ambdues parts és per si mateix conflictiu perquè la vegetació és un element viu, en creixement, mentre que l’edificació és, en canvi, estàtica. L’arbre pot morir si no té les condicions naturals mínimes. En contraposició, les ruïnes són la conseqüència de la depredació del clima i la vegetació. En principi, la flora i allò construït són enemics mortals.