Aquest lloc web utilitza galetes per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les galetes s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils.
16/03
A mà. Joies & Pintura 3. Arquitecte Hereu
Més informació
Exposició
. Girona
Organitza
Centre Obert d’Arquitectura
COAC
Lloc
Pl. Catedral, 8
Girona
Horari
Feiners, de 9 a 16.30 h
Preu
Gratuït
Més informació
La Demarcació de Girona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) reuneix en aquesta exposició una selecció de prop de quinze pintures, diverses joies i diversos dibuixos per mostrar el procés creatiu d’en Francesc Hereu. La mostra dona el tret de sortida del Cicle a mà, una programació expositiva en la qual es mostraran, a la sala La Cova, pintures i obres de diversos formats d’arquitectes reconeguts.
Francesc Hereu
Banyoles, 1946. És arquitecte des del 1972.
Des de sempre s’ha interessat pel dibuix i la pintura, que ha practicat amb assiduïtat des de jove, fet que probablement influís en l’elecció de la carrera d’Arquitectura. Com a arquitecte, ha compatibilitzat l’exercici professional amb la creació pictòrica i l’elaboració de joies.
Creu que alguns paràmetres que regeixen l’obra arquitectònica són traslladables a altres disciplines en què la plàstica té un paper cabdal: l’equilibri compositiu, la combinació dels colors, l’encaix volumètric, les textures i contrastos, la llum, etc. Tanmateix, tot ben combinat, pot activar el procés per assolir l’obra d’art.
Així és com activa el procés: treballa el metall que talla i doblega, pica i solda, llima i conforma fins a configurar una joia que brilla a l’ombra, una escultura mínima amb la seva pròpia atmosfera. Ajustada al cos, troba finalment el destí al qual aspirava sense saber-ho.
Les guixades són enèrgiques sobre paper o cartró, amb traços erràtics que, tanmateix, semblen alguna cosa no pas del tot coneguda. Taques de color aparentment fortuïtes cauen sobre les ratlles. D’allò en surt la “imminència d’una revelació” misteriosa que no sap si es manifestarà.
Les pastes de pintura s’escampen sobre la tela: primer un color, blaus i daurats i negres, i contrapunts de verds i liles enraonen amb intensitat en una tempesta colorista increïblement harmònica, i, de sobte, està a punt d’emergir un objecte sorprenent, vagament reconeixible. Potser Kandinski s’hi hauria encantat.